Feia prop de dos mesos que el senyor Calders[1] havia fugit de casa. Fou una d’aquelles nits, en les que volent gaudir de la lectura dels clàssics grecs, sempre tan avorrits, es va quedar adormit en la butaca d’orelles de la biblioteca. Fresquejava. La dona, que se’l coneixia, abans d’anar-se’n a dormir, va anar a tapar-li les cames amb una manta. Hom sap que a certes edats els homes hi pateixen fred. Només faltaria que et refredessis el dia que fas seixanta anys, va dir remugant. No t’adormis, li va dir mentre ajustava la porta, i si ho fas apaga el llum. No havia passat mitja hora que, llegint les trifulgues que el grec patia per tornar a casa, es va quedar adormit. De matinada, el fred el va despertar. Recolzat en la butaca, a la penombra, encara amb un ull obert i l’altre clos, va veure com un home vestit de fosc rondava amb sigil per la sala toquejant-ho tot. El va deixar fer. En passar pel costat d’una taula raconera l’home va agafar, amb intenció de ficar-lo dins del sac que duia, un canelobre de plata. Això sí que no —va cridar el senyor Calders, des de la butaca— del canelobre ni parlar-ne, que és un regal de noces. L’home va quedar glaçat en sentir la seva veu.

     —Fa una estona que us estic observant —va dir el senyor Calders— pel que esteu fent, jo diria que vós sou un lladre.

    —Home, sense ofendre —li va respondre l’home, recuperant-se de l’ensurt—. Diguem que em dedico a manllevar coses dels altres.

    —Tots els punts de vista són vàlids, segons com un s’ho miri —digué el senyor Calders—. Perquè no seieu amb mi i me’n feu cinc cèntims de què va la vostra feina.

    El lladre se’l va mirar amb cara de basca. Va pensar que això de robar cada cop es feia més complicat. En ma vida m’he trobat en haver de donar explicacions de la meva feina, va dir estrenyent els llavis, mentre anava, amb resignació, cap a un balancí que hi havia al costat de la butaca del senyor Calders. El balancí va grinyolar quan s’hi va asseure.

    El senyor Calders se’l va quedar mirant sense dir res.

    —Veure-ho, com us ho puc explicar —va dir el lladre trencant un silenci que se li començava a fer incòmode—. Vós, pel poc que ús coneix-ho, porteu una vida monòtona, vaja!, sense cap sorpresa. Per mi cada dia és diferent, millor dit, cada nit és diferent, perquè els matins acostumo a dormir. Les tardes, millor no us explico el que faig.

    —Tranquil, no estalvieu detalls, avui he fet seixanta anys i les he vist de tots colors —va dir el senyor Calders, pensant, divertit, com podria passar les tardes el lladre.

    El lladre li va explicar, amb entusiasme poc contingut, l’emoció que sentia quan trobava una víctima a qui poder manllevar les seves coses. Com planejava el robatori amb tots els detalls. Amb l’explosió d’adrenalina que es produïa dins seu en el moment d’entrar en un domicili aliè. És com si em drogues, va dir el lladre esborronant-se.

    —Anys endarrere, jo portava una vida avorrida, de segur com la porteu vós, era un oficinista exemplar. Els meus dies, un rere l’altre, se semblaven com dues gotes d’aigua. A poc a poc m’estava morint —va continuar contant el lladre.

    —És el que em passa a mi —va dir el senyor Calders, emmurriat.

    —I vós a què us dediqueu, si no és indiscret preguntar-vos-ho.

    —Soc escriptor.

    —I això donar per viure —va dir el lladre, rient—. Heu de fer molts badalls i no pas d’avorriment.  

    El lladre va continuar una bona estona lloant les excel·lències del seu ofici. El senyor Calders se l’escoltava amb veritable atenció, demanant-li, de tant en tant, aclariments sobre el que no acabava de veure clar o bé posant-li objeccions a coses que no acabaven d’encaixar en el que ell creia.  

    Aquella nit, de matinada, el senyor Calders se li va fer de dia abans que sortís el sol. Amb la conversa amb el lladre, va trobar la resposta que cap llibre l’hi havia sabut donar. Per un ciutadà honorable, dedicat a l'exercici de les lletres, erudit com pocs, podien semblar inversemblants els arguments del lladre, però, aquest, els hi va dir d’una manera tan convincent, que al senyor Calders, no va tenir cap dubte d’anar-se'n amb ell. De res va servir, la fina erudició emprada per fer veure al lladre que, el seu rau-rau, no era altra cosa que una qüestió de moral i bons principis. El lladre li va dir que no creia en aquelles bajanades sobre les quals el senyor Calders n’estava tan segur. També el va convèncer que, manllevar amb subtil elegància, les coses i propietats dels altres, deixant-los lliures de les servituds que els infligia la seva possessió, tenia el seu encant.

    Quan van travessar la porta, el senyor Calders deixava al seu darrere una vida de ciutadà honorable, molts anys de feliç matrimoni amb l’Elisa, la seva dona, dos fills, el noi fet un home i una noia ja en edat de merèixer. També l’avorriment d’una vida plàcida i rutinària.

    El lladre, en canvi, marxava amb la mala consciència d’haver robat poc. L’estona de conversa amb el senyor Calders, li va prendre un temps preciós pel seu negoci.

    El senyor Calders tenia el mal costum de posar-se al lloc de l’altre. De seguida va notar que el lladre se n’anava insatisfet i va fer seu aquell sentiment. Des d’aquell moment, ell també es va sentir poc robat, però com que tot ho havia deixat a casa, no portava res a sobre per poder compensar-li. 

    El gos, gandul de mena, va observar amb preocupació com tots dos se n’anaven, preguntant-se qui el trauria a passejar ara.

    El senyor Calders no havia rumiat gaire aquella fugida i un cop al carrer es va adonar que no tenia lloc on poder aixoplugar-se.

    —Si voleu i no sou primmirat, podeu venir a casa meva —li va dir el lladre, bon home que era.

    I així va ser com van anar a viure junts. Amb el frec, aviat van fer una ferma amistat. Però el neguit del senyor Calders per poder guarir al lladre de la insatisfacció pel mínvol robatori anava creixent. No hi trobava solució.

    Van anar passant els dies, a l’alegria de la primavera, succeí la disbauxa de l’estiu. Quan els dies es van anar fent més curs, va començar a fresquejar com aquell dia en què el senyor Calders havia fet seixanta anys i va decidir fugir amb el lladre. Per ell, el d’avui, havia estat un mal dia. Començava a pesar-li haver abandonat la seva família. La mala vida que duien, prou que li agradava, però, sentimental com era, enyorava a la seva dona posant-li la manta sobre les cames, els petons enganxosos de la seva filla i els innocents flirtejos del seu fill, tan diferents de les boges aventures que el lladre li contava que tenia amb les dones cada tarda. «Aquella vida, de petites satisfaccions, m’avorria, per això vaig marxar amb el lladre, però, collons, l’enyoro», es va dir.

    —Que et passa alguna cosa —li va dir el lladre— veient-li els ulls humitejats.

    —Res, res —li va contestar el senyor Calders—. Coses meves.  

    El lladre ja feia dies que havia copsat aquell desencís i va pensar que calia que tingués un detall amb ell que l'ajudés a oblidar, no volia perdre la seva companyia, puix que encara que era lladre, tenia sentiments i a més a més formaven un bon equip. El lladre va preparar un exquisit dinar per l'ocasió, tot robat de les millors botigues gurmet de la ciutat. Per la fi de festa, aprofitant un descuit de les dependentes de la pastisseria Foix, va emportar-se un pastís de mantega amb dues espelmes, un u i un sis, que tenien preparat pel fill d’un client ric que també feia anys.

    El lladre sortint de la cuina, amb el pastís i les espelmes enceses, va desbordar el riu, el riu de llàgrimes del senyor Calders.

 —No ploraràs, ara —digué, en veure’l— ja saps de sobres, que els lladres mai ploren. 

    Aquell detall va entendrir al senyor Calders fins a robar-li el cor. Amb el cor-robat, tots els neguits li van desaparèixer i va pensar que havia pagat amb escreix el deute que tenia amb el seu amic. Sols l’enyorança dels fills i la dona el neguitejava, però el record de l’avorriment passat era massa fort i va guanyar. 

    El lladre mai va entendre el perquè de la sobtada desaparició dels neguits del senyor Calders, feia temps que ell s'havia alliberat de la insatisfacció que li havia donat el minso robatori d’aquell dia. La convivència amb ell el va fer copsar, llest com era, del més valuós que tenia el senyor Calders i feia temps que n'estava gaudint, sense que ell s'adonés. 

    Al bon ofici que el lladre havia aconseguit després d'any d'exercici professional, s’hi va afegir la gran imaginació del senyor Calders, que el lladre havia fet seva.

    Junts es van convertir amb la parella de lladres més famosa de la ciutat. 

  [1] En aquest conte, s’explica el final inacabat del conte que l’admirat Pere Calders va incloure dins “Cròniques de la veritat oculta” sota el títol de “Feblesa de caràcter”. Van anar passant els anys i ningú es va preocupar d’on havia anat a parar el senyor Calders, després d’haver estat robat junt amb altres objectes valuosos, del seu despatx.

EL SENYOR CALDERS I EL LLADRE - (c) - Josep Termes Bolart