Al principi de tot (בתחילת הכ)

de Josep Termes Bolart

       El doctor Llucià Canela havia deixat la seva consulta del passeig de Gràcia angoixat. Va caminar sense rumb una bona estona pels carrers del voltant, donant-li voltes al que havia succeït aquella tarda. De sobte va sentir la    necessitat de prendre aquella medicina que li anava tan bé en dies com aquell. Accelerant el pas va encaminar-se cap al Passatge Mercader. En arribar al Belvedere, va pujar corrents els catorze que el separaven de la porta. El cambrer el va rebre amb un somriure en veure’l entrar. 

      —El mateix de sempre, però avui doble —va dir el doctor, mentre s’asseia davant d’ell. 

      —Una mala tarda, doctor? —va preguntar-li el cambrer, esperant no obtenir cap resposta.

      En Ginés va preparar el còctel del doctor. Aquest no podia treure’s del cap aquell pacient que, a darrera hora i sense tenir cita demanada, s’havia vist obligat a visitar. Mira que n’he vist de guillats —pensava, quan el cambrer va deixar-li la copa—, però el d’avui els superava a tots.

      —Si us puc ajudar en alguna cosa —va insistir el cambrer sense èxit— i voleu explicar-me què us turmenta.

      Amb escreix sabia en Ginés què no li explicaria res. El doctor era el súmmum de la discreció, però feia molts anys que el coneixia i el tenia amb molta estima. Mai l’havia vist tan angoixat. El va deixar que sol assaborint el còctel. Sabia que així oblidaria les cabòries dels seus pacients i a poc a poc s’asserenaria.

       Aquella setmana que havia estat plena de visites complicades. Era divendres i el doctor Llucià havia acabat totes les consultes. Se sentia alleujat. Podria dedicar la resta de la tarda a llegir un estudi d’un col·lega, amic seu, sobre els efectes benèfics de la creença en un déu per la ment humana. Va buscar entre els papers de la seva taula fins a trobar-lo i va començar a llegir.

      No havien passat ni cinc minuts quan unes insistents trucades de timbre el van distreure. Va sentir la infermera a la recepció obrint la porta i discutint amb algú. Va entrar nerviosa al seu despatx.

      —Perdoneu doctor, hi ha un senyor fora que insisteix que vostè el visiti.

      —Qui és aquest pacient tan impacient? —va dir, mentre aixecava el cap i fulminant a la infermera amb la mirada.

      —No ho sé, doctor, diu que tothom sap el seu nom.

      —Digui-li que tinc visites tota la tarda i que no el puc rebre.

      —Doctor, diu que ell ho sap tot i que no teniu altres visites programades avui.

      El grinyol de la porta del despatx que s’obria interrompre la conversa. Al llindar, un home, a qui el rellotge dels anys s’havia aturat, els mirava fixament. Els seus cabells blancs i la seva barba, també blanca, semblaven estalactites que queien del seu cap. La seva indumentària era peculiar, amb sandàlies, i amb una vestimenta que semblava fora del temps.

      —Doctor, deixeu-vos d’excuses i rebeu-me —va dir entrant decidit cap a dins del despatx.

      El doctor Llucià va fer un gest a la infermera perquè els deixes sols.

      —On voleu que em posi? Sempre he vist que feu estirar als vostres pacients al divan —va dir l’home mentre s’hi estirava.

      Desconcertat, el doctor es va asseure davant d’ell. Tenia la sensació que aquell home anticipava els seus pensaments.

      —Què us passa? —va dir el doctor, resignat.

      —He d'explicar-vos-ho? —va dir l’home.

      —Mireu senyor… per cert, quin és el seu nom? —va dir, recordant que la infermera li havia dit que tothom sabia el seu nom.

      —No el sabeu?

      —No tinc el gust de conèixer-vos, encara.

      —El meu nom no pot ser altre que el nom de Déu.

      —Bé senyor Nomdedeu, jo no sé si heu anat mai a veure un psiquiatre, però es tracta que parleu i jo us escolti.

      —No he necessitat anar-hi mai, però des de fa temps estic força confús i he pensat que una visita amb vós em faria bé.

      —Temps, molts d'anys? —va preguntar el doctor intrigat.

      —Per a mi els anys no compten. Poden passar segles sense que res canvií.

      —Això sembla molt interessant —va dir el doctor, sorprès.

      El doctor es va acomodar a la cadira que hi havia tocant al divan.

      —Veurà —va dir, veient al doctor Llucià disposat a escoltar-lo—fa molts anys jo vivia en la monotonia més absoluta, tot era sempre igual. Això és molt avorrit, vaig pensar, si algú no hi posa remei. Què dius ara, em vaig dir. Mai he tingut a ningú amb qui parlar.

      —No teniu ningú amb qui parlar? —va preguntar-li el doctor.

      —Si tu vols, hi pots posar remei —va continuar el pacient, sense donar resposta a la pregunta del doctor—. Aviat, vaig posar fil a l’agulla. Feia una eternitat que passejava sol pel mig dels núvols, sempre blancs i amb una llum que enlluernava. Em calia descansar de tanta llum. Un dia em vaig preguntar: I si fes que la llum no hi fos? I així ho vaig fer.

      —Vós sol ho veu fer? —va dir el doctor.

      —Qui volíeu que m’ajudés? —va contestar—. No us he dit que no tenia ningú amb qui parlar.

      —És veritat… —va dir el metge, mirant al sostre per si hi trobava qui l’ajudés a entendre alguna cosa.

      —Però aleshores se’m va presentar una qüestió —va continuar dient—. Abans, quan tot era el mateix, no calia donar nom a les coses, però, que la llum no hi fos, era diferent que la llum hi fos, i a això calia donar-hi un nom.

      —Amb això teniu raó? —va dir el doctor, perplex. 

      —Doncs, vaig pensar que seria bo que quan no hi hagués llum, l’hi digués nit, i que quan n’hi hagués, l’hi digués dia.

      —Ah! —va dir—, encertat ho vau estar. I se’l va quedar mirant, incrèdul.

      —Aviat em vaig adonar —continuar dient el pacient— que tenia dia i nit, però no sabia que fer-ne, en algun lloc l'havia de posar. Se’m va acudir que sota els núvols hi aniria bé un lloc que recollís l’aigua que ells deixaven caure de tant en tant. Aquell lloc, en què vaig pensar, de primer era erm, però amb l’aigua que queia dels núvols aviat hi van créixer les herbes i ho van cobrir tot. Tanta era l’aigua dels núvols que a les parts fondes d’aquell desert si van fer llacs que en vaig dir mars. Hi va haver herbes que van creixa fent-se arbres. Així va fer on posar el que havia anomenat dia i nit.

      —Veig que, a part del dia, la nit i del mar, vàreu haver de posar nom a moltes altres coses, oi? —digué el doctor.

      —No me’n parleu —va dir el pacient, posant cara de resignació.

      —Us donaria molta feina, oi? —digué el doctor Llucià.

      —Gens —respongué el pacient.

      El metge, regirant el cul sobre la cadira, se’l va mirar sense saber què dir-li.

      —Va passar una eternitat —va continuar dient el pacient, a qui el doctor mirava cada cop més atònit—, i jo em començava a avorrir amb tanta quietud.

      —Quietud?

      —Veureu, les plantes creixen a poc a poc, però poca cosa més fan. Jo hi trobava a faltar alguna cosa que es mogués i fes soroll. Vaig pensar que hi estarien bé coses que correguessin pel sòl i volessin pel cel. Coses que fessin brogits esgarrifadors, però també murmuris encisadors.

      —No m’ho digueu, n’hi vàreu dir…

      —Just el que esteu pensant —va dir el senyor Nomdedeu, sense deixar que el doctor acabés de dir-ho— Els animals! Aviat —continuà dient— n’hi va haver tants que els hi vaig haver de posar nom a tots.

      El doctor ja no sabia com posar-se. Li va donar la volta a la cadira i amb els colzes al respatller, aguantant-se el cap, amb una mà a cada templa, va continuar escoltant l’explicació.

      —Aquell lloc em va quedar perfecta, però hi trobava a faltar alguna cosa perquè ho fos del tot —continuar dient l’inesperat pacient— li faltava algú, que sense ser jo, fos quasi com jo. Tot seguit m’hi vaig posar a pensar. Amb els animals havia estat fàcil, però aquell ésser en qui estava pensant, volia que fos semblant a mi, i m’hi vaig haver de pensar més. Em conec i sé com en soc de complicat. Primer vaig haver de pensar on el posaria a viure perquè se sentís còmode. Jo en el meu paradís entre núvols m’hi trobo bé, però, sé el primmirat que puc arribar a ser. Aquell ésser, de segur que en seria de primmirat. Vaig barrinar un lloc privilegiat a la terra que fos com un jardí.

      —Molt ben pensat —va dir el doctor, que donant de nou la volta a la cadira, es va acomodar en ella per continuar escoltant-lo amb atenció. 

      —A mi, ningú em veu —continuà dient el pacient—, però, aquell ésser, calia que tingués bon aspecte perquè se’l veuria. Com havia fet als animals, estava prou bé, però aquell ésser havia de fer més patxoca. Si volia que fos com jo, havia de poder decidir. I així va ser com vaig fer l’home.

      —L’home? —va preguntar el doctor.

      —Si l’home —va dir el pacient— El vaig deixar lliure al paradís perquè fes el que volgués. L’havia fet a la meva imatge i semblança en quasi tot, però no vaig caure en un detall, jo en tinc prou amb mi mateix. L’home en qui havia pensat no en tenia prou amb ell mateix, necessitava algú més al seu costat. Els animals no pensen, ja penso jo per ells i entre ells s’ho anaven fent. L’home el vaig fer que pensés. Vaig haver de pensar amb algú que fos acompanyament per ell. Així vaig fer la dona. Us he de dir que en vaig quedar molt satisfet, havia millorat l’home.

      —Vaja! —digué el metge, a qui la perplexitat començava a no cabre-li en el cos.

      —Va ser un greu error.

       —Fer la dona? —va dir el doctor Canela aixecant-se de cop de la cadira.

      —No, fer la dona, no, sinó deixar a tots dos que pensessin. 

      —Amb els animals i sobretot amb les plantes, mai havia tingut cap problema. Com ja us he dit, no pensen. Però amb l’home i la dona tot era diferent. En pensar no van trigar massa a adonar-se que també tenien el poder de decidir i així ho van fer. Allà va començar tot el desastre.

      Després d’aquestes paraules, es va quedar en silenci mirant-se al doctor Canela. Esperava, amb els ulls ben oberts, que aquest li digués alguna cosa.

      —Bé senyor… tot i que no teníeu visita concertada us he escoltat, amb la més gran atenció que he pogut, perquè, déu-n’hi-do, el que m’heu explicat. Però, on és la qüestió? Què és el que us turmenta?

      —Que no us n’adoneu? Que no veieu com s’ha tornat el món? Que no veieu com és aquesta terra que vaig crear? L’home i la dona que havien de ser imatge i semblança meva, no veieu com són? Aquest desori no pot ser obra meva. No entenc res del que està passant.

      —A veure senyor…

      —Nomdedeu.

      —Doncs, senyor Nomdedeu, heu d’entendre que jo no soc…

      —Ho sé, ho sé, a mi m’ho heu de dir —va dir el pacient, sense deixar-lo acabar.

      —… Déu i no puc arreglar-ho tot —va acabar dient el doctor Llucià—. A més, no veig gens clar que sigueu el culpable d’aquest merder. És massa gros i la veritat no us veig capaç d’un desastre així.

      —A mi m’ho heu de dir. Per això he vingut a veure’l —va dir-li el visitant mentre mirava encuriosit el diploma de metge psiquiatre, que el doctor lluïa darrere de la seva taula.

      —Com és que heu vingut a parar a la meva consulta? —va preguntar el doctor.

      —Fa temps que us estic veient, des d’allà dalt —va dir-li assenyalant amb el dit índex cap amunt.

      —Des d’allà dalt? —va preguntar el doctor Llucià Canela, mirant cap al sostre.

      —Sí, sí, des d’allà dalt —va dir el pacient.

      El doctor Canela continuava amb la mirada fixa al sostre del seu despatx sense entendre res.

      —He vist com heu resolt els problemes de molts dels vostres pacients, ara són feliços. Voldria que féssiu el mateix amb mi. Vull ser feliç.

      —Dubto, que el que jo us pugui dir, ara mateix, serveixi per guarir-vos —va dir el doctor mirant aquell pacient estrafolari que tenia al davant—. He sentit el que m’heu explicat, tot plegat és massa complicat. Amb una sola visita no n’hi ha prou. Em calen fer-vos més visites.

      —Més visites? —va dir, amoïnat.

      —Hauríem d’anar acabant —va dir el doctor, mirant el rellotge—. La infermera us cobrarà la visita.

      La infermera esperava al senyor Nomdedeu darrere del taulell. Amb un amable somriure li va donar la factura. Ell se la va mirar mentre caminava cap a la porta, abans de sortir li va dir:

      —Digui-li al doctor que no pateixi, que ja ho trobarem.

       Al doctor Llucià Canela de poc li va servir el remei que es va prendre al Belvedere. Els quatre còctels no van aconseguir esborrar de la seva ment el record d’aquell pacient que li havia amargat la tarda i que per si no fos prou, havia marxat sense pagar. He vist tota mena de personatges estrafolaris, pensava mentre baixava les escales de la cocteleria, però mai, cap que m’intentés recitar la Bíblia. 

      Era ple hivern i, a les sis de la tarda, ja havia caigut la foscor. Absort en els seus pensaments, el doctor continuava pensant en aquella estranya visita mentre travessava el carrer Provença en direcció a casa seva. L’esclat d’un clàxon estrident el va fer tornar a la realitat. No va ser a temps de reaccionar. Aviat, el senyor Nomdedeu podrà tenir la seva segona visita, que el doctor Canela l’hi havia promès.