La nit es veia estrellada.
Després de l'exquisit sopar que vaig poder gaudir, gentilesa de la casa, vaig sortir al pati per assaborir un caliquenyo. Dos mesos abans, una ànima esgarriada, que en aquell moment encara estava aparellada al seu cos, me n'havia regalat un feix, amb l'esperança que, si s'esqueia, pogués fer quelcom per ajudar-lo. Vaig fer una llarga xuclada i aixecant el cap, vaig mirar cap al cel i vaig deixar anar el fum a poc a poc. Les estrelles lluïen amb una llum poc habitual. M'he passat amb el vi, vaig pensar. Em va cridar l'atenció una, que lluïa més que les altres. Prop d'ella, hi havia un núvol negre com el carbó. No se'n veia cap més en aquell cel tan estrellat. Semblava un trèvol molt gran. Me'l vaig quedar mirant una bona estona. La nit era tranquil·la, no corria ni una mica de vent. A poc a poc aquell núvol negre va anar tapant aquella estrella lluent i el cel es va fer una mica més fosc. Feia molt fred. Vaig entrar cap a dins.
La nit que m'esperava era molt llarga. Havia tingut el mal pensament de prendre un cafè carregat després del sopar i una copa d'un conyac del bo que els del càtering havien tingut el detall d'afegir a l'opípar tiberi que ens havien portat. Estava molt desvetllat.
Els vigilants dormien la borratxera al quarto de guàrdies. Sempre sopàvem junts, les nits que em tocava anar-hi. Per ells era una nit de festa, doncs, a part del seu sopar, endrapaven les sobres que deixava el condemnat, que de normal venia desganat.
Desvetllat com estava, necessitava fer-la petar amb algú per omplir aquelles hores. Segur que el pres encara estarà despert, vaig pensar.
Des de feia temps, sempre que podia, anava a visitar els condemnats. Quedava molt més tranquil després. Amb els llargs anys d'ofici n'havia conegut uns quants. Cap m'havia decebut. Tots tenen explicacions per les seves raons. I n'hi ha de ben curioses, veritablement, però he de dir que de les ànimes esgarriades que he anat trobant, val més guardar-se'n.
Apartant, amb cura de no fer soroll, les botelles de vi que, els dropos dels guàrdies, havien deixat per tot el terra després de buidar-les, vaig creuar el quarto de guàrdies i vaig agafar la clau de la cel·la i me'n vaig anar cap al soterrani on estava el pres.
Abans d'obrir la porta, sempre tenia el costum de mirar per l'espiell. Palplantat al mig de la cel·la vaig veure un home més aviat baixet. Uns cabells garrepes, que un dia havien sigut foscos, li dibuixaven un pelat que mostrava el seu cap brunyit. Se'l veia esglaiat, mirant desconcertat les parets de la garjola amb uns ulls de color molt blau, clars i plens de llàgrimes, que buscaven en elles, sense trobar-la, una resposta a perquè està tancat allà dins. En fugaços moments de serenor, el seu rostre desprenia una bonhomia que impressionava, en veure'l tan desvalgut.
Quan vaig obrir, ell em va rebre amb els seus ulls blaus esbalandrats.
—No patiu pas —li vaig dir—. Encara no és l'hora. Sols vinc a fer-vos companyia, si no us sap greu.
Se'm va quedar mirant.
—No sereu pas capellà? —em va preguntar amb cara d'esverat.
—Déu me'n guardi —li vaig dir-- Ara, sí que m'agrada ajudar a la gent perquè tingui un bon traspàs.
Va arronsar les espatlles, per tota contesta.
—Trobo que fa una olor estranya aquí dins --li vaig dir.
—M'haureu de perdonar —em va contestar cohibit—. És que no hi van posar porta.
—No us amoïneu pas, millor així, sinó, després doneu molta feina.
Vaig donar una ullada a tota l'estança. La decoració era d'una sobrietat esfereïdora. No hi havia cap quadre ni detall per adornar les parets, que eren d'un blanc esvaït i guardaven memòria escrita d'anteriors ocupants. Arraconat a una de les parets hi havia un jaç amb un matalàs de palla, massa aixafat per envejar dormir-hi. El seu costat s'hi veia una tauleta de fusta amb una cadira davant. A l'esquerra de la porta, just al racó, un vàter de peu sense dipòsit amb una galleda al costat seu i un rentamans d'on s'havien estalviat el mirall. A la paret del fons, una petita finestra enreixada, amb parets molt amples, tot just deixava veure el reflex de la lluna que il·luminava al pati.
—Amb la nit estrellada que fa i vós sense poder gaudir-ne. No tenen perdó de Déu, vaig dir remugant.
—A dalt, mentre sopàvem, m'han dit que no volíeu saber res del mossèn. He pensat que us trobaríeu molt sol en una nit, com aquesta, tan especial per vós i he pensat que us aniria bé una mica de companyia.
—Que no heu d'anar a treballar demà? —em va dir.
—I tant que hi he d'anar, però la meva feina la puc fer, fins i tot, sense haver dormit en tota la nit.
—Quina sort teniu, jo, si no dormo, l'endemà no serveixo per res.
Érem drets al mig de la cel·la, ell no tenia massa clar el perquè de la meva visita. A poc a poc es va anar refent de l'ensurt i em va dir:
—Per què no us asseieu? Em disculpareu, però no hi ha massa comoditats. Vós agafeu la cadira i jo ja seuré a la vora del llit.
Ens vàrem asseure. Durant una bona estona ens vam mirar sense dir-nos res. Assegut al meu davant tenia aquell home, condemnat a mort, que no tenia res a veure amb altres que m'havia trobat en nits com la d'avui. Les mirades fredes i desafiadores d'aquells reus, em confirmaven, sense escletxes, en uns principis, que jo havia anat afaiçonant al llarg del temps, que em permetien fer la meva feina sense que el pols em tremolés. Amb aquell home era diferent, els seus ulls eren d'una tendresa estranya. El veia incapaç de cap bretolada que justifiqués el càstig que li esperava. Vaig decidir trencar el silenci.
—I doncs, com és que no heu volgut parlar amb el mossèn? Sempre és bo parlar amb un sant baró. Reconforta. Sobretot en el cas vostre.
—No tinc ni així de confiança amb el clero —em va dir ajuntant el polze i l'índex de la mà esquerra.
Fins aleshores, capgirat de veure aquell l'home tan diferent dels que sempre m'havia trobat, no m'havia adonat que li faltava la mà dreta.
—Un accident de feina —em va dir, en veure que mirava el seu braç—. Era fuster.
—Doncs, sí que em sap greu.
—Em vaig quedar sense feina i mai més vaig poder fer res de bo.
—I doncs, com és que no us fieu dels capellans? —vaig dir-li, encuriosit.
—És una llarga història —em va dir—. De petit els meus pares em van posar intern en un col·legi de frares. Una nit un sant baró, com vós dieu, em va treure del llit mentre dormíem. Vaig tornar al llit amb el d'allò, ben escaldat. Ja m'enteneu.
—Collons! Això és molt gros. I no ho vàreu explicar a ningú?
—Ningú em va creure. El director del col·legi va dir que on anava amb aquella història, que Don Alberto, que així es deia el frare, era un sant, que tothom ho deia.
—I els vostres pares. No els hi vàreu explicar?
—Em van dir, que no els hi anés amb bajanades, que ells ja tenien prou feina.
—Que potser, éreu una mica mentider?
—Es veu que, per ells, sí que ho era.
—No heu tingut una vida fàcil, doncs.
—Gens ni mica.
—I aquí, perquè hi esteu tancat?
—Van trobar a la meva dona i un manso amb qui estava, cosits a ganivetades dins el llit.
—Cony, així la vàreu fer grossa. Ho havia llegit al diari, però no sabia que havíeu estat vós.
—No, no... si no vaig ser jo.
—I doncs, qui ho va fer?
En va mirar aixecant les espatlles.
—I no l'hi vau dir al jutge? —li vaig preguntar amb estranyesa.
—Que no l'hi vaig dir! I tant que l'hi vaig dir! Però no em va creure. Va dir que les proves eren concloents. Que totes les ganivetades havien estat fetes amb la mà esquerra i no ho podia haver fet ningú més que jo.
—Que no teníeu cap coartada?
—Jo aquell dia estava sol a casa. Dormint.
—Sol?
—Amb qui volíeu que dormís? La meva dona era amb el manso.
—Així, la cosa no va passar a casa vostra?
—No, que va, si la meva santa es coneixia quasi tots els llits del barri.
—Santa, dieu?
—Me l'estimava molt. A hores d'ara, l'hi he perdonat tot. Si d'aquella manera era feliç, a mi també me'n feia.
La sinceritat que vaig intuir en les darreres paraules d'aquell home em va fer estremir. Com es podia ser tan bona persona. Altres condemnats se'ls veia venir de lluny, per més que fessin esforços per fer-me creure la seva veritat. A l'home que tenia al meu davant, només calia mirar-li als ulls per saber que tot el que deia era cert.
Va anar passant la nit, les històries de la seva vida que ell m'anava explicant, burxat per la meva curiositat, van anar fent que anés prenent afecte per aquell home. El veia tan indefens i presoner del seu destí que fins i tot em va fer entendrir. No es mereixia el que li esperava. No era just.
M'havia vingut la son. Em vaig aixecar. Les quatre —vaig dir, mirant el rellotge— ús deixaré perquè pugueu dormir, ni que sigui un parell d'hores. Vós mateix heu dit que, si no dormiu, l'endemà no serviu per res.
En vaig apropar cap a ell per acomiadar-me. Una taca molt negra que tenia al coll em cridà l'atenció.
—Teniu una taca molt curiosa al coll. Sembla un trèvol.
—Sí, és trèvol de quatre fulles. Diuen que porta sort. La meva mare sempre explicava, quan m'estava portant al món, va tenir un desig i que aquesta taca n'era la prova.
Quan ens vàrem acomiadar vam fer-nos una llarga abraçada. Me'n vaig anar amb una pena immensa cap aquell home a qui el seu destí havia jugat una mala passada. Mentre obria la porta l'hi vaig dir:
—Fins demà, doncs.
—Ah, que vós també hi sereu? —em va pregunta.
—Sempre hi sóc. No hi he faltat mai. Per cert, com us dieu?
—Jo, Fortunat —em va dir— I vós?
—Justinià, em diuen.
Abans de tancar la porta em vaig girar per veure per darrera vegada a en Fortunat. Aquest seguia assegut a la vora del jaç, amb mà esquerra a la seva templa dreta. Quedava més tranquil de com l'havia trobat al començament de la nit. La nostra conversa l'havia asserenat i se'l veia alleujat, com si s'hagués tret un pes de sobre amb tot el que m'havia explicat. Vaig tancar la porta i vaig donar dues voltes a la clau.
Com l'hi havia promès al Fortunat l'endemà al matí a tres quarts de sis ja era a la sala d'execució. Ell va entrar puntual a les sis. Va creuar la sala, capcot, acompanyat pels dos vigilants. Mentre s'anava acostant, no em podia treure del cap la conversa que havíem tingut. Se'm feia estrany que aquell home, es trobés davant meu, empès per un destí, que ell no havia pogut evitar, malgrat la seva bonhomia. Quan va ser prop de la tarima on jo l'estava esperant, els seus ulls en veure'm, es va obrir com dues taronges. A mi se'm van amuntegar les paraules que la nit anterior havia sentit dels seus llavis i, abaixant el cap, vaig fixar els meus ulls en les ennegrides fustes de l'entarimat del garrot. A les palpentes li vaig posar la caputxa fins a cobrir-li el cap i posar els meus ulls al resguard de la mirada esbatanada del Fortunat. Llavors vaig aixecar el cap.
Quan l'hi vaig descobrir el coll, la taca en forma de trèvol em va semblar més negra que quan li havia vist la nit abans. Malaguanyat desig, vaig pensar.
Sense els seus ulls mirant-me, els mals pensaments se me'n van anar aviat. La feina és la feina, em vaig dir. I ajustant-li el garrot, d'una esbrancada vaig fer rodar el caragol.
Aviat vàrem acabar. Mentre ho endreçava tot, no podia deixar de pensar en el trèvol negre del seu coll. Quin desig hauria tingut la seva mare quan el va portar al món?
A la sala hi havia quedat una olor que no m'era desconeguda.